Aquesta estratègia de resistència civil no va expulsar ni va derrotar l’exèrcit soviètic, encara que la resistència armada tampoc ho hauria fet. En canvi, l’estratègia “d’aïllar socialment els invasors i negar-los l’ús rendible dels recursos nacionals: personal, tecnologia i béns”, va frustrar significativament els plans d’ocupació dels soviètics.
El pla inicial de les tropes invasores del Pacte de Varsòvia era arrencar el control del país de les mans dels líders comunistes reformistes txecoslovacs i establir un control militar i polític soviètic indiscutible sobre el país en 4 dies. No obstant això, van trigar 8 mesos a fer-ho!, molt més del que hauria estat el cas si la resistència hagués estat violenta.
Un aixecament armat de txecs i eslovacs contra els soviètics invasors hauria assegurat una derrota completa i sagnant com va passar a Hongria, la dècada anterior, el novembre de 1956. A Budapest, un cop donades les ordres d’envair, les forces soviètiques van trigar només 6 dies a aixafar l’aixecament armat hongarès.
La resistència noviolenta va permetre als txecoslovacs preservar el teixit social i econòmic i salvaguardar la força cívica per continuar la resistència amb autoorganització i mobilització noviolenta. Això, sense saber-ho, va establir les bases per a la transició pacífica de Txecoslovàquia a la democràcia el 1989, sense oblidar el divorci pacífic sense precedents de la República Txeca i Eslovàquia el 1993.
