Molts dels exemples històrics de resistència i defensa civil han estat improvisats davant la impossibilitat d’enfrontar-se militarment a una força armada molt superior i amb l’objectiu d’evitar el màxim de morts, de ferits i de destrucció. L’èxit, sempre relatiu i temporal, ha estat major quan govern i població han sumat capacitats per fer front a la invasió i a l’ocupació.
Llevat de Lituània, cap estat europeu ha apostat per la Defensa Civil Noviolenta, ni sembla estar disposat a fer-ho, i menys en el marc de l’OTAN, que ha destruït qualsevol intent d’aplicar-la per mantenir així la seva hegemonia i dependència armamentista i militarista. Aquesta seria, la quasi inexistent, via d’iniciativa governamental de Defensa Civil.
Per tant, si bé la defensa civil noviolenta, combinada governamental-ciutadana, semblaria la més efectiva, quan el govern no vol apostar-hi, només queda la iniciativa ciutadana d’organitzar un sistema civil defensa noviolenta. I tant de bo, la posada en marxa d’aquesta via, pugui arribar a suscitar l’interès per a la implicació governamental i generar, així, un sistema de defensa civil i governamental noviolenta més potent.
