El “transarmament” no és un simple rebuig a les armes letals, sinó un procés d’adopció progressiva de les “armes”, l’organització i les tàctiques de la defensa civil noviolenta i, per tant, una reducció paral·lela de les armes ofensives cap a les armes defensives fins a la seva substitució. La substitució de les armes letals per altres armes, immaterials però també materials: a) comunicació, b) desobediència cívica i c) testimoni.
a) Comunicació: la força del govern ocupant es fonamenta en la desinformació i engany al seus soldats i població. Cal ser experts en contra-informació, conèixer el país ocupant i la seva llengua, els seus arguments fal·laços, i tenir capacitat per fer arribar per tots els canals possibles missatges clars i veritables sobre la falta de sentit de la seva acció invasora.
b) Desobediència cívica: un poble madur sap dir no a les intencions de l’invasor. Els membres de l’exèrcit incruent han de tenir clares les condicions, límits i possibilitats per al seu ús, potent i responsable, i entrenar-se a practicar-la: deure cívic a desobeir, força de la seva aplicació massiva, dificultats quan hi ha por generalitzada, superació de la por amb aplicació gradual, cautela per evitar frivolitzar el desobeir.
c) Testimoni: els voluntaris d’aquest exèrcit incruent han d‘estar disposats a jugar-se la vida, així com ho fan els soldats armats. La diferència és que aquests aposten per matar abans de ser matats, i aquells parlaran i actuaran sense deixar cap dubte que es deixaran matar abans de matar ningú. Ser “màrtir” (vol dir testimoni) és una arma poderosa per conquistar l’adversari i guanyar-se el seu respecte.
