UNA HISTÒRIA INCREÏBLE

UNA HISTÒRIA INCREÏBLE

Aquesta breu narració obre la ment a un imaginari sobre com es produeixen els canvis, les metamorfosis humanes, socials i polítiques.

Avui ha estat el Dia “D”, més aviat en podríem dir, el dia “V”, de veritat. Allò que semblava impossible, ha esdevingut realitat. Molta gent d’aquest petit país ha mostrat de nou, com altres vegades en la història, que el superpoder dels humans funciona. Bé, funciona quan es donen certes condicions.

Aquesta gent fa uns anys va començar a creure que:

1. Els petits canvis, fins i tot imperceptibles, s’acumulen i esdevenen
grans canvis, metamorfosis. No hi ha data prefixada, s’esdevenen.

2. Els grups humans que comparteixen una mateixa història, un relat de futur engrescador, cooperen millor per afrontar qualsevol repte, per construir‑lo.

3. Els lideratges són imprescindibles, però només si són
col∙lectius, només si tothom és imprescindible, el moviment no es ressenteix quan algun líder cau o l’abandona.

4. Com en els grans moments històrics, cada persona se sent formant part com d’un exèrcit d’alliberament, però en aquest cas, un exèrcit noviolent, per generar nous equilibris sense provocar més desequilibris ni violències.

 El dia “V” no ha estat una data acordada prèviament per ningú –com la majoria de dies “D” anteriors–. Ha estat el dia en què tot el procés d’alliberament viscut en molts àmbits clau de la vida, ha esclatat, com una flor esclata en primavera. I, com en la vida d’una flor, aquest dia no és el final de res, ans el començament del nou procés de convertir‑se de flor en fruit, i de fruit en llavor, per tornar a començar…

De fet hem viscut molts dies “V”. Cada vegada que hem aplicat les quatre condicions, ha estat un dia “V”, un dia de veritat.

Tot va començar en el moment més fosc, quan tot semblava perdut. Vivíem sota estats d’emergències en molts àmbits clau de la vida quotidiana; aquesta es feia molt feixuga per a molta gent i, sovint, per motius ben diferents. S’agreujaven els desequilibris endèmics que, per algunes persones comportaven passar gana, patir massa fred o calor, no tenir llar, malviure al carrer, no tenir feina digna ni ingressos per subsistir, estar excloses dels serveis de salut, d’educació, de participació…, mentre que per a d’altres persones aquests desequilibris produïen efectes paradoxalment contraris: malnutrició, obesitat, desgavells en sistema circulatori o immunitari, feines i vides en estrès permanent, inseguretat en barris oblidats o en mansions supervigilades, sobreinformació, acarnissament terapèutic, excés o manca d’influència, desmesura…

També molta gent adorava les elits i l’èxit ni que fos per mantenir a tota costa el seu suposat benestar com antídot a la por de caure en el cau de les persones excloses. I les unes, les altres i les del mig vivien sota emergències (que en molts casos no entenien de classes socials): la violència masclista en una societat encara molt patriarcal, la violència creixent de les policies, del sistema judicial i penitenciari; dels exèrcits i de les guerres… i les violències potser no tan perceptibles del canvi climàtic, de la pèrdua de biodiversitat, de la sisena gran extinció…, però també provocades per la concentració de poder de les grans plataformes digitals i mediàtiques, dels bancs i del sistema monetari/financer, de les grans empreses transnacionals, dels aberrants fons d’inversió…

 La guerra mundial a Ucraïna accelerà i agreujà tots els desequilibris que, sense ser‑ne massa conscients, patíem: constatàrem el que alguns havien predit, que la nostra civilització era superdependent dels combustibles fòssils i patia el canvi climàtic que provocàvem amb el seu malbaratament, amb la indústria alimentària, amb la mobilitat, amb la temperatura de “benestar” de les nostres llars. La guerra activà dues tendències contràries: disparà el consum de combustibles fòssils (com el carbó, per intentar sobreviure a l’escassedat i a l’encariment del gas i del petroli) i alhora activà els estancats plans d’energies renovables… Tot plegat comportà una major pèrdua de confiança en el sistema polític i econòmic que havia creat i mantingut l’engany, la fal∙làcia del creixement infinit en un planeta finit.

A cada grup humà li pesava més una emergència que una altra. I, fins aquell moment, cada grup cercava pel seu compte el seu alliberament, el seu reequilibri. I, mentre cada història estava aïllada, cada grup patia els efectes del seu desequilibri, considerant que era el més important.

La guerra, en un primer moment, no ajudà a vertebrar les diferents lluites d’alliberament. Més aviat sota l’impacte de la incredulitat i dels efectes paralitzants de la por, cadascú es tancà encara més en la seva closca. Cada organització, col∙lectiu, moviment va dramatitzar la seva causa per cercar suports, però la gent en prou feines tenia força per sobreviure en l’escassedat i la perplexitat davant de tantes i tant greus emergències.

Anys enrere el moviment dels indignats havia omplert les places amb acampades de joves que mostraven el rebuig de les noves generacions a les fal∙làcies de la democràcia i l’economia
especulatives. L’experiència, més enllà dels controvertits impactes
electorals, va mostrar la potència de cooperar en l’organització de la protesta i en generar noves formes de reunir‑se i decidir.

També, anys enrere, el moviment per la independència havia canalitzat en organitzacions nacionals i locals la capacitat de mobilització massiva i de realitzar grans accions puntuals, especialment de denúncia i alguna de desobediència civil, com la del reprimit referèndum de l’1‑O.

En els dos casos, el model de mobilització i d’organització havia mostrar grans fortaleses, però també algunes debilitats. Els dos models estaven emmarcats en el tradicional i mític model “revolucionari” que els llibres i les pel∙lícules havien divulgant i enaltit com a “únics” models de canvi, normalment exitosos gràcies a l’ús de la violència revolucionària.

El dia “D” de la Revolució “R” fracassa si no s’aconsegueix l’objectiu somniat:

• Si després d’ocupar places durant unes setmanes no es produeix un canvi de règim, d’estructures polítiques i econòmiques…

• Si després d’un acte massiu i distribuït de votació que rep una forta repressió, no s’aconsegueix la independència…

I, així, ens adonàrem que el que havia fracassat no eren ni les accions ni els moviments sinó l’haver creat un model fantasiós, una expectativa de què volia dir revolució.

Un dels intents de repensar la teoria del canvi predominant –si fas la revolució tot canviarà en un dia– fou el manifest “Re‑evolució noviolenta global o extermini total” (vegeu el missatge 46).

El canvi de model, de la teoria del canvi a aplicar, vingué propiciat per diversos fets aparentment fortuïts i inconnexes:

a. La reflexió sobre els 50 anys del primer servei civil alternatiu dels objectors al servei militar a Can Serra (1975‑2025) i de l’estratègia noviolenta seguida per acabar amb la mili.

b. La insuficiència de les grans mobilitzacions en l’espai públic per aconseguir els objectius de qualsevol moviment en un marc de democràcia formal (Indignats 15M; Moviment per la independència…).

c. Les aportacions de la trobada de joves “Sobretaula”,1 l’estiu de 2022, centrades en que la confiança és la base de la cooperació.

d. Els reptes dels germans Engler (Manual de desobediència civil) 2 sobre la necessitat de crear noves teories del canvi a partir de les existents, habitualment contraposades. Aconseguim el canvi desitjat quan:

1 Cultivem la transformació personal.

2 Llancem protestes massives.

3 Ens dotem d’una potent i influent organització.

4 Creem alternatives al sistema que critiquem.

5 Incidim des de les institucions públiques.

e. La lectura d’Imparables3 (Yuval Harari) i la seva visió de que els Homo Sapiens hem dominat la terra –i extingit la majoria de les espècies– gràcies a la capacitat de crear històries o mites que ens ajuden a cooperar per afrontar reptes increïbles.

Desglossem ara la influència d’aquests diferents fets que permeteren generar una altra teoria del canvi que ajudà a cooperar per fer fronts als estats d’emergència:

a. La força del moviment d’objectors a la mili es va basar en la negació pública de fer el servei militar obligatori i en assumir‑ne lliurement la presó corresponent. Però, també, durant uns anys, en la creació per part dels objectors de serveis civils alternatius al servei de les necessitats de barris concrets. Grups locals que mostraven arrelament o vincle al territori per fer front a les agressions i desequilibris que l’afectaven. “Acció global, acció local”∙

b. Hereus de les lluites de masses antifranquistes, la reivindicació de qualsevol dret patia la inèrcia de convocar manifestacions, concentracions i vagues, durant unes hores o dies. En un règim on els drets de manifestació, de reunió i de vaga (no la vaga general) estaven reconeguts, aquestes accions es mostraven insuficients per modificar la correlació de forces fonamentades en interessos econòmics i polítics de les elits o en sistemes constitucionals quasi immutables quan es tocaven aquests interessos.

S’adonaren que aquest tipus de mobilitzacions de carrer, integrades en les democràcies formals, no somovien cap pilar de poder i, per tant, eren cada vegada menys efectives per aconseguir els canvis que es plantejaven. Fins el punt que només si hi havia aldarulls, on intervingués la policia per reprimir‑los –o per suscitar‑los i així tenir justificació per reprimir‑los–, aquests fets passaven a ser notícia. Però, tot i així, no sempre tenien els efectes esperats pels organitzadors; a vegades els efectes els hi eren contraris, quan una part de la societat s’hi posava en contra perquè veia amenaçat l’ordre públic.

c. La trobada “Sobretaula“ d’una setmana de 500 joves de més de 100 col∙lectius mostrà que hi havia una nova saba tant en els objectius com en els mètodes de transformació social:

• Només el canvi individual de valors, de comportaments no sempre provoca a temps el canvi general, sobretot, si s’ha de fer per afrontar una emergència.

• Per motivar a prendre part en una acció col∙lectiva cal destriar quines són les arrels comunes a les diferents emergències, cal compartir un relat sobre les causes i sobre on volem anar per poder cercar‑hi solucions.

• Sovint els esdeveniments –més o menys manipulats pels qui els trien i conten– ens fan reaccionar, però per comprendre’ls cal situar‑los en el context i en les tendències al llarg del temps i, descobrir les estructures que els provoquen o que els sostenen.

• Descobrir el paradigma que li dona sentit ens ajudarà a enfocar millor què fer i com fer‑ho. “La confiança porta a la cooperació. La por a la destrucció mútua.”

• Quan un grup humà teixeix una narració que el motiva i cohesiona, explicita els seus valors i pràctiques, crea el seu llenguatge i els seus signes i símbols que faciliten la comunicació interna i externa.

d. S’adonaren que calia la integració i complementarietat de les diferents teories del canvi, massa sovint contraposades entre els diferents agents d’un moviment, fins a generar‑ne una de nova en cada context i amb les persones i organitzacions implicades: si no participo en el canvi de mentalitat, de valors i pràctiques no puc aportar gran cosa a l’organització o entitat que vol aquests canvis, sigui amb accions més o menys arriscades, sigui per participar en espais on començar a viure el canvi desitjat. Amb aquesta força podem pressionar des de fora o des de dins els canvis institucionals necessaris perquè el canvi desitjat prengui l’amplitud pròpia d’un marc legal que el validi.

e. Per què uns relats quallen i s’estenen i d’altres no? Per la força explicativa de la complexitat? Per la imposició més o menys coercitiva? Per què ens criden a transcendir la nostra petitesa individual o la nostra futilitat temporal? Per què ens fan partícips d’una gran aventura, d’un repte increïble, d’un moment històric?

Aquesta història increïble que ens va portar al dia “V”, va començar discretament quan un petit grup de veïns i veïnes, un dia van aturar el ritme de vida que portaven i es van preguntar:

• Què podem fer per afrontar les emergències que estem patint?

Un digué:

–Res. Tot és massa gran, perquè puguem fer‑hi res.

–No siguis derrotista! Si fos així, perquè no et mates!

Un altre digué:

–Votar. Si votem amb consciència, les nostres representants arreglaran les coses.

–Au va –digueren els altres–, la corrupció ho atura tot…, i els partits ja no valen, no ens representen.

I una tercera, exclamà:

–El que cal és participar en una entitat que treballi per aturar alguna agressió.

–Noia, no tinc temps, amb prou feines treballant tot el dia arribo a finals de mes.

I una altre murmurà:

–No ens queda més remei que pregar, els humans som egoistes i cap d’ells no ens salvarà.

–Doncs ja pots esperar, ho tens magre si esperes un miracle.

–Deixeu‑vos de ximpleries, el que cal és començar a viure el món que volem, canviar d’hàbits, de botigues,

deixar de mantenir amb els nostres diners aquest món emmalaltit…

–Uf, massa feina i problemes, no vull perdre el benestar de què gaudeixo…

• Després d’esbravar‑se, una vegada més de tantes altres, es feu un silenci, llarg i profund. La situació era molt greu per afrontar‑la amb una tertúlia més. Quin món estaven deixant a fills i filles, nets i netes…? El món era molt gran. El país també. Però la comarca, el poble, el barri, el carrer, les cases… eren a prop; si ells no en tenien cura qui en tindria?

• I es tornaren a preguntar, què podem fer per afrontar les emergències que estem patint?, aquí, en el nostre entorn, quins desequilibris patim o provoquem, quines agressions rebem o exercim? I començaren a fer llista:

– La gent sense feina, sense llar, que malviu, que okupa espais per tenir un refugi…

– La fàbrica que malpaga les persones treballadores i contamina la riera i l’aire.

– Les granges que maltracten els animals i que embruten les aigües dels pous i fonts.

– La caserna de la guàrdia civil que continua essent un bastió retrògrad i altiu.

– El masclisme que continua amenaçant les dones i fins i tot agredint‑ne algunes.

– I, d’altres agressions més generals com el canvi climàtic, la banca o la guerra…

• I ara diguem per a cadascú quina agressió és la més greu, quina la més urgent i quina la més fàcil d’aturar? I així, anaren compartint, destriant, prioritzant… Algunes les coneixien prou bé, i les que no, es donaren uns dies per saber‑ne més coses.

• Acordaren començar per fer una campanya sobre l’agressió més fàcil d’aturar. Si ho aconseguien, tindrien més força per entomar‑ne una altra.

• I com organitzar la campanya? Un parell digueren que havien fet un curs o havien llegit sobre les eines de la lluita noviolenta… (vegeu el missatge 50).

• “I com ens organitzem entre nosaltres? Com evitar repetir els vicis habituals de les organitzacions?” També en això s’inspiraren en nous models, com en el de la sociocràcia (vegeu el missatge 54).

• “I, arribat el cas, com ens coordinarem amb altres agrupacions de manera que puguem ser més i més forts sense crear els problemes de les grans organitzacions?” ”Ei, para el carro. Quan sigui el cas ja en parlarem.”

I així fou com una petita agrupació, amb un objectiu clar i assolible, aconseguí aturar una agressió local i prengueren empenta per aturar altres agressions locals o per coordinar‑se amb altres agrupacions d’altres indrets propers… (i en això, s’inspiraren també en el model de la sociocràcia).

S’adonaren que petits canvis, quasi imperceptibles podien provocar grans canvis… metamorfosis inimaginables. I que petites agrupacions ben organitzades i coordinades poden tenir molta força, sense haver de precisar líders carismàtics… que si queien, posaven en perills tota l’organització.

S’adonaren que estaven escrivint una història que podia ser entesa i replicada arreu. I que, de fet, començaven a sentir‑se formant part com d’un exèrcit noviolent d’alliberament davant un sistema que agredia les persones i llurs territoris i que, arribat el moment de la repressió o d’una ocupació, estarien prou preparats per enfrontar‑s’hi amb una autodefensa civil, ciutadana, noviolenta eficaç.

El dia “V”, el dia de “D” de veritat, ho era perquè les diferents condicions hi havien portat, perquè esforçats en els mitjans coherents havien assolit l’objectiu. Per això era el dia “V” de veritat, perquè els havia fet comprendre que els dies “D” fins aleshores sovint havien estat fabulacions o mentides pietoses, que havien generat grans frustracions en fer creure a la gent que la revolució havia triomfat aquell dia i que perquè s’havia “girat la truita”, tot seria diferent, alliberats dels botxins, de la por i de tot constrenyiment…

Anònima del segle XXI

CatalanEnglishArabicFrenchGermanItalianPortugueseRussianSpanishUkrainian